La tartamudesa o disfèmia és un trastorn de la fluïdesa de la parla que causa disfluències o interrupcions involuntàries en la parla, com ara:
- Les repeticions d’un so o síl·laba: “Voldria un ca-ca-ca-ca-cafè, si us plau”
- Les prolongacions de sons: “Celebrarem l’aniversari a Baaaaaarcelona”.
- Els bloquejos: “Demà aniré a ………assajar”.
Cal destacar que cada persona tartamudeja d’una forma diferent i que no totes les persones presenten les mateixes disfluències.
Quan la persona tartamudeja, experimenta una sensació de pèrdua de control de la parla que, a la llarga, pot comportar que tingui emocions i conductes associades al moment de tartamudesa. La persona pot incorporar determinats moviments o conductes per intentar sortir de la situació de pèrdua de control de la parla o bé ocultar-la. En trobem de dos tipus:
- Conductes d’escapament: moviments facials i/o corporals associats a la parla, com ara parpelleig, estirament de coll, balanceig…
- Conductes d’evitació: no participar a classe, substituir una paraula per una altra, evitar parlar, desviar la mirada quan es parla…
La tartamudesa comença, de manera característica, a la infància, quan l’infant comença a dir les seves primeres paraules, encara que se sol confondre amb les dificultats pròpies de l’edat a l’hora de parlar. No distingeix classe social ni raça, no obstant això, és quatre vegades més comuna en homes que en dones.
Origen i factors
La tartamudesa no té una sola causa, és fruit d’una interacció entre factors genètics, neurològics i ambientals. És per això que la persona que tartamudeja acostuma a tenir algun familiar que també tartamudeja. D’aquesta forma, l’origen no és psicològic i, malgrat creences populars, la tartamudesa no està associada amb l’ansietat ni és un efecte d’ella per al seu desenvolupament. No obstant això, la tartamudesa sí que pot generar ansietat en els individus que la posseeixen, arribant a convertir-se en fòbia social, on es tem tartamudejar enfront de les persones, provocant en molts casos l’aïllament social de qui tartamudeja. En definitiva, les possibles afectacions psicològiques són una conseqüència de l’experiència de tartamudejar.
L’entorn és un factor determinant, ja que la característica principal de la tartamudesa és la seva variabilitat. És a dir, la tartamudesa varia d’una situació a l’altra. Per exemple, segons l’entorn, no serà el mateix a casa que la cafeteria; segons la persona, no serà el mateix amb familiars de confiança que amb el cap de treball; segons l’estat emocional, quan les persones estan cansades, malaltes o bé molt emocionades, acostumen a tartamudejar més; o bé segons el tipus d’activitat comunicativa, ja que no serà el mateix explicar el cap de setmana a un amic que fer una entrevista de treball.
Component psicològic
La tartamudesa és com un iceberg, on la part de la superfície, que és el que la gent veu i sent, és la part més petita. La part més gran és la que hi ha a sota, on es pot acumular la por, la frustració, la impotència, la vergonya, l’ansietat i la inseguretat a l’hora de comunicar-se. Tots aquests sentiments i emocions s’han d’acollir i atendre per afavorir el benestar emocional i qualitat de vida de la persona.
Els efectes psicològics de la tartamudesa poden ser greus, afectant l’estat d’ànim de la persona de forma contínua. A més, la tartamudesa segueix sent molt estigmatitzada, contínuament es qüestiona la intel·ligència i habilitat emocional de la persona, doncs es creu, erròniament, que amb “calmar-se” o “concentrar-se més en el que es diu” s’aconseguirà parlar de forma fluïda.
Malgrat la tartamudesa, qualsevol persona pot viure completament feliç i sentir-se realitzada laboral i socialment tartamudejant. Aquest és un dels objectius d’ATCAT i dels grups d’autoajuda, no reduir necessàriament la tartamudesa, sinó potenciar les habilitats socials de les persones i augmentar la seva autoestima. Als adults que tartamudegen i a les famílies que busquen tractament i assessorament logopèdic per al seu fill, ATCAT els facilita l’accés a logopedes especialistes en tartamudesa.
