Què és la tartamudesa?

 

La disfèmia, quequesa o tartamudesa és un trastorn de la comunicació en el qual el flux de la parla es trenca per repeticions (E-E Em dic Ramon), prolongacions (EEEEm dic Ramon), o aturades anormals (sense so) de sons i síl·labes. També hi pot haver moviments facials i corporals inusuals associats amb l’esforç de parlar.

Podem classificar les disfèmies en:

  • Tònica: caracteritzada per una parla entretallada on intervenen diversos grups musculars relacionats amb la fonació i que provoquen un bloqueig de la parla.
  • Clònica: Produïda per breus i ràpides contraccions bucals que donen lloc a una repetició compulsiva de paraules.
  • Mixta o tònica-clònica: es produeix quan ambdues formes de tartamudeig es donen alhora en el mateix subjecte.

Els efectes psicològics de la quequesa poden ser greus, afectant l’estat d’ànim de la persona de forma contínua. A més, la quequesa és una discapacitat molt estigmatitzada, on contínuament es qüestiona la intel·ligència i habilitat emocional de la persona que quequeja, doncs es creu, erròniament, que amb “calmar-se” o “concentrar-se més en el que es diu” s’aconseguirà parlar de forma fluïda.

Sentiments que poden ser comuns, i moltes vegades severs, en les persones que quequegen són: vergonya, por, ansietat, enuig i frustració. Una sensació de falta de control és comú en els qui quequegen, la qual cosa moltes vegades pot ser causa de depressió.

La quequesa comença, de manera característica, entre el segon i quart any de vida, encara que se sol confondre amb les dificultats pròpies de l’edat a l’hora de parlar. Al final, solament un 5% dels nens acaba quequejant, i molts d’ells superen el trastorn en l’adolescència. Menys del 1% dels adults quequeja. La quequesa no distingeix classe social ni raça, no obstant això, és de tres a quatre vegades més comuna en homes que en dones. Encara no s’ha trobat una causa específica per a aquest característica, no obstant això, al febrer de 2010 científics van anunciar el descobriment de tres gens associats amb la prevalença de la quequesa. Això s’ha estudiat des de fa diversos anys, quan es va començar a notar que la quequesa preval en els membres d’una mateixa família.

Malgrat creences populars, la quequesa no està associada amb l’ansietat ni és un efecte d’ella per al seu desenvolupament; no obstant això, la quequesa sí pot generar ansietat en els individus que la posseeixen, arribant a convertir-se en fòbia social, on es tem quequejar enfront de les persones, provocant en molts casos l’aïllament social de qui quequeja.

La reacció de l’entorn de l’afectat és important per a l’aparició de nombrosos símptomes psíquics i físics associats a la quequesa, sobretot en els primers anys de manifestació: tensió muscular en cara i coll, por i estrès.

Malgrat la tartamudesa, qualsevol persona pot viure completament feliç i sentir-se realitzada laboral i socialment tartamudejant. Aquest és un dels objectius d’ATCAT i dels grups d’autoajuda, no reduint necessariament la tartamudesa, sinó potenciant les habilitats socials de les persones i augmentant la seva autoestima. Amb tot això, una persona pot arribar a reduir la seva tartamudesa o bé a tartamudejar sense que l’importi el més mínim.

El Dia Mundial del Coneixement de la Quequesa és el 22 d’octubre.

Comentarios cerrados.