Gemma Pérez : Si he pogut jo, tu també pots. Sens dubte

 

Hi ha persones que sembla que tinguem escrit a la cara:
Vida, fueteja’m! De vegades la realitat supera la ficció i en el meu cas la supera amb escreix. Però això no és un relat de victimisme ni molt menys. Al contrari, coneixereu la meva vida, o millor dit, part d’ella, ja que necessitaria una extensió molt major de la que disposem en aquest espai. Però el que us explicaré a continuació, és a grans trets, un resum amb les seves característiques principals.
Així mateix coinexereu una altra part de mi, el meu afany enfront de les adversitats per aconseguir uns somnis que eren per a mi totalment utòpics.

Però comencem pel principi. Sóc Gemma Pérez, tinc 43 anys i vaig començar a tartamudejar als dos anys d’edat (segons m’han explicat, després d’un període de perfecta i primerenca eloqüència infantil que no recordo i després d’un període de completa mudesa que tampoc recordo).
La primera imatge de la meva vida sempre havia estat quan, amb poc més de dos anys, preguntava per què abans parlava bé i en aquests moments ja no podia. L’origen més que probable d’un problema físic -una lateralització lingual- es va anar cronificant en el temps per diversos factors afegits psicosocials i emocionals. Per causes familiars vaig ser criada des dels zero fins als quinze anys sota el terror d’una àvia maltractadora tan psicològica com -i sobretot- físicament.
A més jo tenia el handicap d’una tartamudesa severa que s’incrementava amb la por i amb la brutalitat a la qual era sotmesa.

Un sentiment que ha estat constant en mi -a més del pànic- era la solitud més absoluta.
Només em tenia a mi mateixa, sense relacionar-me amb res ni ningú, i intentava desesperadament trobar alguna escletxa de llibertat de la qual estava totalment privada física, familiar i socialment.
Aquesta llibertat anhelada la vaig trobar en un món intern propi que em va acompanyar durant el dur viatge dels primers anys de la meva vida. I així vaig trobar un camí que em va permetre viure una llibertat mai abans experimentada: el cant.
Quan cantava em sentia volar, el cor se m’expandia i sentia un plaer infinit. I el millor de tot: m’escoltaven! A mi, que sempre passava desapercebuda, sense amistats, sense popularitat. Jo, que només tenia el mèrit de ser molt bona estudiant i dibuixant, era escoltada amb fascinació.
Quan cantava desapareixia el meu estigma i em convertia en una altra nena més, integrada encara que fos només per uns instants en el mateix món social que la resta. El cant es va convertir per a mi en un nexe d’unió amb el món exterior que em permetia comunicar-me articulant paraules sense la dificultat i desesperació que em sumia el dia a dia.
I encara que em van ser denegades les classes de música que vaig demanar fins a la sacietat a la meva família des d’edat ben primerenca-als sis anys vaig començar les meves infructuoses demandes-, jo vaig seguir cantant i em vaig seguir submergint en el meu particular i fantàstic món de música per trobar poc més tard un altre món paral·lel on m’esperaria un altre tipus de llibertat: el viatge cap a qualsevol lloc a través de la literatura.

Gràcies a aquestes dues grans arts vaig trobar un lloc on ningú em jutjava ni qüestionava les meves facultats, on podia imaginar, cantar, parlar … viure. Encara que fos només retalls de felicitat interna amb un sol i clar objectiu escapista de la realitat.
I encara que en l’exterior d’aquest món fet a mida continuava sola en un món hostil.

Aquest va ser l’origen que va precipitar la meva vida cap a una sèrie de vivències inversemblants: el retorn a la llar paterna filial, el fracàs escolar estrepitós a l’institut, l’adolescència difícil fruit de molts traumes sense resoldre, un matrimoni precoç en plena adolescència com a via d’escapament a tanta desestructuració i condemnat a l’imminent fracàs, una vida matrimonial miserable on l’alcohol i la ludopatia conjugal estava a l’ordre del dia … Continuava sent protagonista d’un absolut caos vivencial sense saber què fer amb la meva vida.
Als divuit anys vaig començar a treballar en una clínica i amb això em vaig començar a costejar les meves tan desitjades classes de cant líric, solfeig i piano. Vaig començar a cantar en un grup i per primera vegada em vaig sentir una mica feliç en estar envoltada de tanta música.
Però la felicitat va durar poc, ja que al cap d’un parell d’anys vaig haver de deixar els estudis musicals per causes evidentment econòmiques. Quan poc després em vaig quedar embarassada i vaig tenir al meu fill em vaig plantar. Feia poc que havia trobat una feina en una orquestra, com a cantant de reforç. Amb un modestíssim sou que em permetia fer una vida mitjanament normal em vaig separar del pare del meu fill. Alhora vaig començar a estudiar, a treure’m cursos, el carnet de conduir, a acabar l’institut i, finalment, a presentar-me a les proves accés a la universitat per a majors de vint anys.
I vaig guanyar una de les quatre places disponibles entre vint-i-set aspirants. Tot això en poc més de dos anys.

Mentrestant jo seguia aïllada en el meu món no relacionant-me amb gairebé ningú a causa de la meva tartamudesa.
Però les vivències inversemblants no cessaven. Durant aquest temps vaig tenir la mala sort de topar amb un altre maltractador psicològic, amb la qual cosa el terror de la meva infància no feia més que continuar. Mentre que en la meva vida laboral la música m’omplia -vaig anar formant part al llarg dels anys de diferents formacions musicals alhora que procurava ampliar els meus coneixements i la meva tècnica amb classes particulars de cant- la meva vida personal continuava com sempre, un caos.
Em vaig tornar a plantar i al cap d’uns anys vaig acabar també aquesta relació tòxica.

Al cap de poc em vaig trobar per casualitat amb un vell conegut, el meu primer professor de solfeig.
Un noi de la meva edat, pianista i compositor que m’havia impartit les meves primeres classes de solfeig en el grup de l’escola de música.
El destí va fer que ens tornaríem a trobar al cap de diversos anys i ja anem pel camí de quinze anys junts. Una persona que ha entès el meu problema, m’ha ajudat, m’ha protegit incondicionalment i que m’ha obert les portes al món social, un món totalment nou per a mi on la gent es comunica amb paraules, no important el temps que es tarda a pronunciar- les.

Enmig, com sempre, una lluita constant en el dia a dia. La gent ens veu com a preses fàcils, som pastura de la burla i de la incomprensió, propensos a què decideixin fer-te mobbing a la feina -aquest serà un altre tema que explicaré en una propera ocasió-, propensos a què ens pengin el telèfon, al fet que ens mirin estrany quan demanem un cafè, a sentir vergonya de nosaltres mateixos …

Però l’important és perseguir els nostres somnis, per molt poc realitzables que ens semblin. La tenacitat i l’inconformisme són els motors que m’han donat la força que necessitava per perseguir els meus objectius, per complir els meus somnis. He cantat i canto per sentir-me lliure. Les meves paraules es transformen en notes musicals que transmeten les meves emocions al món i permeten que la gent s’emocioni amb mi i al meu costat. I si les paraules parlades em costen de pronunciar i no sé mai què dir, amb les escrites en canvi tinc una verborrea que no me l’acabo.
Per això escric. Escriure també és la meva altra manera de comunicar-me amb el món exterior. Amb això transmeto les meves idees i els meus pensaments tal com jo les sento, no com la meva disfluència m’imposa que les digui. He guanyat un premi literari a Suïssa, he escrit novel·les, poesia, teatre, assaig …
He publicat cròniques musicals, han recitat, gravat i publicat poemes meus en suport CD, he publicat en diversos mitjans, he corregit i assessorat novel·les. Aquest any acabo de participar en la publicació d’un llibre com a crític d’art i acabat de sortir del forn acaba de sortir imprès un butlletí suís amb dues col·laboracions meves: un relat narratiu i un article.

Música i literatura viatgen sempre amb mi. Dues opcions que no només compensen la meva falta de fluïdesa sinó que m’ajuden a veure amb uns altres ulls un món exterior del qual no esperava res, ni tan sols un futur. El quid no és esperar, el quid és lluitar pel que un desitja. Tocar fons i ressorgir de les cendres, ser cada un el seu propi Au Fènix.

Els somnis es compleixen? Segur!

Algú va dir: Si no t’agrada la teva vida, canvia-!

És el que he fet, perquè m’ho he proposat. Si he pogut jo, tu també pots. Sens dubte.

No se admiten más comentarios